Entre runes, en Khaled repassa amb ulls cansats tot el que queda del que un dia va ser el seu barri.

Hi interpreta un testimoni del que podria ser el barber i, una mica més enllà, la botiga de comestibles de la Mariam.

Sense massa afany, imagina com podrà començar a reconstruir-se. Sent amb intensitat totes les esquerdes del seu cos abandonat, famolenc però alhora fort. És testimoni viu del que queda quan diuen que la guerra acaba, però encara hi és.

- I a tu, Sheila, com et fa sentir això?

- Normal, suposo. Vull dir... Els entenc. Vull dir... Sembla que han trobat una forma de viure amb la culpa.

L'únic és que, a vegades, quan em miren, crec que no poden evitar pensar que sóc l'error més gran que han comès a la seva vida. Com si fos un mirall els reflecteixo el seu propi fracàs: la família que han trencat, la persona que no han pogut ser. Ho puc llegir clarament als seus ulls. Fa una mica de pena, la veritat.

S’alça el sol rere els pins. La llum tènue de l’albada s’escola entre la bardissa fent tremolar les gotes de gebrada que s’han acumulat sobre les fulles dels esbarzers, que es debaten entre la fulla i l’abisme de la terra seca. Se sent una remor de fons: el record llunyà de les autopistes amb el frec constant de les rodes sobre l’asfalt, incrustat a l’indret més profund de l’hipocamp. Aquesta calma tranquil·la, el brogit del torrent, les granotes raucant a trenc d’alba, els grills a les nits... no m’hi acabo d’acostumar.

No m’ho puc creure.
Em frego els ulls amb les dues mans tan fort que gairebé els enfonso cap a dins les conques.
Després veig petites pampallugues ballarines de color blanc que em distreuen, per uns instants, del que tinc davant dels nassos, a l’altra banda de la finestra.

Estimat avi,

tu que un dia et vas quedar sense la conjugació del xiuxiueig. Et vas quedar sense la pluja amarada a la pell i sense l’últim raig de sol del capvespre reflectit en la pupil·la. Tu que tot ho vas ser, et vas quedar sense l’aroma del cafè matiner i sense aquest aire que jo respiro.

Sembla que han trobat una forma de viure. Arrepleguen minerals i realitzen processos senzills que els permeten obtenir energia. Amb això diríem que se les empesquen de manera satisfactòria.

Em dic Ricardo i ens trobem als anys 60 en plena repressió franquista però mai he tingut por d'expressar tots els meus sentiments.  Escric aquesta carta des d'una cel·la de Via Laietana on em tenen pres des de ja fa uns dies ja que Franco té previst venir a Catalunya i ens han aplicat la llei de vagos i mal·leantes ja que ens consideren individus antisocials.  Sóc maricón i no m'amago però veig com una utopia el dia que puguem expressar com som i amb qui volem viure.  M'entristeix veure el patiment de molts homes i dones amagant la seva condició, perseguits, insultats, menysp

Les emocions se m’enfosqueixen. Tinc la sensació que algú decideix per mi i no tinc escapatòria, que algú apaga tots els llums i deixa encesa només aquella pantalla perquè jo me la miri. No vaig a on vull sinó a on em diu, no vesteixo com m’agrada ni dic el que penso sinó que porto el que m’ensenya i dic el que martelleja. Sembla que la vida s’hagi buidat de contingut per omplir-se descaradament només de forma.

L’afable ancià esperava impassible que la metgessa de capçalera acabés de llegir el seu historial clínic en la pantalla de l’ordinador. En qüestió de segons el rostre de la facultativa va anar de la sorpresa a l’esbalaïment. Tan bon punt va acabar la lectura, va dibuixar un somriure murri per xiuxiuejar: