- I a tu, Sheila, com et fa sentir això?
- Normal, suposo. Vull dir... Els entenc. Vull dir... Sembla que han trobat una forma de viure amb la culpa.
L'únic és que, a vegades, quan em miren, crec que no poden evitar pensar que sóc l'error més gran que han comès a la seva vida. Com si fos un mirall els reflecteixo el seu propi fracàs: la família que han trencat, la persona que no han pogut ser. Ho puc llegir clarament als seus ulls. Fa una mica de pena, la veritat.
A vegades s'adonen que ho noto i fan el que poden per intentar dissimular. La mare ràpidament es tapa amb les ulleres de sol. Tot i que al cel hi hagi núvol, tot i que no pugui amagar en la veu com li ploren els ulls.
Quan estic amb el pare, en canvi, ell m'aparta la mirada. Durant una estona, la reposa a l'horitzó. En aquells moments, gairebé sóc capaç de sentir el ritme dels seus batecs entristits.
Però bé, suposo que és normal. Tampoc és tot dolent, saps? M'han comprat un munt de roba nova i a l'institut no em castiguen si no faig els deures. El nou pis del pare està molt més al centre, i el Pablo, la nova parella de la mare, m'està ensenyant a anar en moto. Del meu grup d'amigues, n'hi ha tres que també tenen els pares separats i totes diuen que millora amb el temps.
