La meva tieta xerrica al fons del menjador mentre escalfem aigua per al romaní. Murmura “he de trobar una altra manera de viure”. L’endemà la senyora Xerric es presenta a la ferreteria del poble, de la qual és clienta recurrent. —M’han dit que busqueu algú fix! En tinc 53, però li dono la volta i com si en tingués 35!

Jo, major d'edat, domiciliat per la força en aquest tros fred del món, en ple ús de les meves facultats mentals, manifesto que aquest és el meu testament i anul·lo qualsevol altre que hagi fet amb anterioritat.

I així, per la present, declaro aquestes paraules com la meva voluntat, i d’aquesta manera vull que es compleixin quan m'arribi l'hora final.

Si no fos pels turistes , aquell ogre ja hauria mort de gana, tan gros i pudent com és. Se’ls empassa sense pelar , alguns amb roba i mòbil encès I tot (El desig en forma de targeta de crèdit i la liquadora a tota màquina triturant esqueixos de flors).

Si no fos per la llum dels aparadors, la nit seria fosca de veres , només canviants segons els moviments terrestres. Però els neons i els fluorescents ho deformen tot , com un penjoll, com un descompte exclusiu.

Amb el cafè era implacable, no es conformaria mai amb un cafè que no fos de Colombia, amb una crema avellana espessa, cos equilibrat i aroma intens. Només acceptaria un cafè aigualit, tipo americà, si li fes la seva àvia, amb cafetera italiana i un petó al front, sense excusa. Sap greu, perquè va marxar massa ràpid, i desde llavors es va tornar més exquisit amb les aromes. I amb moltes altres coses, com en el plec del puny de la camisa cordat al segon botó.

Davant el col·lapse es va instaurar el règim. Ens trobàvem en el principi de parsimònia. Vivíem en la simplicitat. Tot resultava senzill i no requeria d’esforç, ni físic ni emocional. La vida era fàcil. L’explicació més simple a qualsevol inconvenient solia ser la correcta. Els inputs i les variables socials havien estat reduïdes, i la complexitat va deixar de multiplicar-se més enllà de les necessitats més elementals. No et compliquis. “Keep it simple, Stupid”. Semblava que havíem trobat una manera de viure.

Hi havia una vegada un poble sense nom als mapes, perdut entre valls ondulades, on la gent havia après a caminar amb el cap cot. Durant anys, potser segles, sobrevivien sotmesos a un poder que els segellava els llavis i oprimia els cors: treballar, obeir, no qüestionar.

Un silenci ombrívol empastifava els carrers estrets, acoquinava les cases, i s’arrapava als arbres que es doblegaven cap cots.

Es prepara una bossa amb una samarreta, dues calces i una faldilla de flors, que allà no ha de fer fred. Feia tant temps que hi volia anar.

Obre valenta el forrellat de casa, carrega la bossa i comença a caminar cap a l’est, buscant la llum. La que porta anys buscant i que sempre li han dit que pot trobar dins seu.

—És el destí, pensa (per això els pares van triar per a ella el nom d’Aurora).

L’Alba també ha marxat de casa avui. D’un rampell. Carregada amb la motxilla groga i un pot de vidre ple de xocolata amb llet. Menja xocolata a tothora.

La seva presència era màgia pura. Caminava entre arbres cada matí a la vora del riu, calmada, amb aquell camisó de color blanc trencat i les vores de punt caigut fins al turmells. Descalça. Al poble tot era difícil a l’inici del segle XX, no tenien llum ni aigua corrent, menjaven dels cultius i la caça. Era un poble aïllat i allunyat. La infelicitat es respirava a cada porta de cada llar, però ella era feliç, immesurablement feliç.

L’Oriol es desperta, amb aquella angoixa de qui creu que s’ha quedat adormit, a  l’instant s’adona que encara queden dues hores perquè soni el despertador. Està sol al llit, encén el mòbil i veu que l’Ona l’ha escrit, que vol parlar, es desvetlla per complet, de què deu voler parlar? On deu ser?

No cal saber-ne detalls de com has aconseguit la teva meravellosa caseta al bosc, sigui com sigui, la tens. Si has hagut de traficar amb òrgans o fer de puta cara algun cap de setmana, és el teu secret i assumpte privadíssim i absolutament respectable per qui escriu aquest manual. Has de tenir clar que només és un mitjà per a arribar a la finalitat que t’interessa. Per tant, tranquil·la que ningú et jutjarà.