Amb el cafè era implacable, no es conformaria mai amb un cafè que no fos de Colombia, amb una crema avellana espessa, cos equilibrat i aroma intens. Només acceptaria un cafè aigualit, tipo americà, si li fes la seva àvia, amb cafetera italiana i un petó al front, sense excusa. Sap greu, perquè va marxar massa ràpid, i desde llavors es va tornar més exquisit amb les aromes. I amb moltes altres coses, com en el plec del puny de la camisa cordat al segon botó.
No creia en Déu, ni en l’eternitat, ni en aquella manera tan falsa que tenen les persones de plorar la mort. Ell era més de callar, ajustar-se el plec del puny de la camisa, fer un glop de saliva i agendar una nova visita al google calendar. Mai fallava si se’l citava.
Just en aquell moment, mentre encara tenia l’espuma de l’espresso als llavis, li va sonar el telèfon.
-Me l’he de canviar d’una vegada —va dir en veu baixa renyant el telèfon, com si no hagués sigut ell qui va decidir la musiqueta de Crazy Frog fa 7 anys, abans de la mort de la seva àvia.
-Si?, sí sóc jo, cap problema, clar clar, em sap molt greu, ara vinc.
Feia tots els viatges fins l’hospital amb tren, i malgrat hi haguessin llocs lliures -poques vegades- es quedava dret al centre del 3r vagó, aquell que en obrir-se la porta a Bellvitge tenia la sortida just davant. Li agradava tenir la sensació de tenir-ho tot controlat i odiava amb despreci la gent que es quedava quieta a l’esquerra de les escales mecàniques
-Disculpa, passo!
Cadascú té les seves lluites particulars. La seva era acompanyar la gent que moria sola. La psicòloga li ho havia suggerit com a teràpia del dol. El programa es deia “Sempre amb tu”. Feia cinc anys que hi anava.
El dia que la seva àvia va morir ell estava a la presentació del llibre, el seu primer gran llibre “Sembla que han trobat una forma de viure”, al pis de dalt de tot de l’FNAC del Triangle.
-Habitació 335 oi?
Mai li semblaria un gran llibre a ell, i menys encara al saber que aquella maleïda presentació li havia esgarrapat les últimes paraules, les que mai s’havia atrevit a dir. Pensava que compartint el cafè, aquell aigualit tipo americà i el petó al front ja serviria, ja s’entendria.
Al cap de dos hores de silenci va notar que la mà d’aquell senyor era freda, massa freda.
-Si la veus, diga-li que l’estimava. Va dir-li en veu baixa.
I es va sentir inútil, com sempre.
No creia en Déu, ni en l’eternitat, ni en aquella manera tan falsa que tenen les persones de plorar la mort.
Però li agradaria.
