Em dic Ricardo i ens trobem als anys 60 en plena repressió franquista però mai he tingut por d'expressar tots els meus sentiments. Escric aquesta carta des d'una cel·la de Via Laietana on em tenen pres des de ja fa uns dies ja que Franco té previst venir a Catalunya i ens han aplicat la llei de vagos i mal·leantes ja que ens consideren individus antisocials. Sóc maricón i no m'amago però veig com una utopia el dia que puguem expressar com som i amb qui volem viure. M'entristeix veure el patiment de molts homes i dones amagant la seva condició, perseguits, insultats, menyspreats i apartats de la nostra societat. Vull creure que d'aquí uns anys tots nosaltres podem trobar una forma de vida més lliure, més solidària, més comprensible i sobretot més humana. Però avui dia això és impossible. M'agrada somiar i pensar que algun dia podré ser feliç. Ara he de deixar d'escriure, m'han vingut a buscar i suposo que tornarem a les horribles tortures, als cops, als insults......!!mama!!!
