La meva tieta xerrica al fons del menjador mentre escalfem aigua per al romaní. Murmura “he de trobar una altra manera de viure”. L’endemà la senyora Xerric es presenta a la ferreteria del poble, de la qual és clienta recurrent. —M’han dit que busqueu algú fix! En tinc 53, però li dono la volta i com si en tingués 35!
Fa anys que la senyora Xerric va deixar enrere Barcelona, i se’n va anar a viure entre vinyes al Penedès. Volia estar a prop del seu pare, i tenint una filla encara a preescolar, va decidir que es mourien al mas. Allà va conèixer un pagès d’aquests que provenen de tota una nissaga amb el mateix nom, vestit de petites variants. Antoni, Toni, Tonet, Ton… compartien nom llinatge i terres. La finca de Can Toni.
Abans de ser senyora, quan era simplement Xerric, la tieta havia hagut de practicar diversos oficis. Tots al voltant del món nocturn. Treballava majoritàriament en clubs, portant amunt i avall els diferents artistes, i mirant que tinguessin tot allò que necessitaven. La Xerrica havia consumit molt de jove. O aquesta era la imatge que jo n’havia tingut tota la vida. Perquè així en parlava el pare, el germà petit de la primera tongada de tres. Així ho deixava caure, quan en converses familiars es parlava de la gresca. Ràpidament, assenyalaven al meu progenitor com a la cabra desbocada, el llibertí. Ell es defensava citant l’any i mig que la senyora Xerric havia viscut a Berlín. Després del seu primer divorci, va canviar d'interessos i hàbits. Ara, amb una filla petita, va decidir apuntar-se a cursos de cuina. Durant un any i mig va estar-hi bolcada, treballant en diferents restaurants i esdeveniments privats. La tirada li va durar el mateix que la seva estada a Berlín.
Amb tot, els anys i les ruptures, la senyora Xerric es torna pagesa. Treballa la vinya, i resulta que li agrada tant que s’hi deixa un tros de dit. Fa el seu propi vi. Se separa del Toni. Un home amable, totes les parelles d’ella havien estat el que se’n diria “bons jans”, però també, homes molt poc autosuficients. D’aquests que més que una parella, buscaven una mare. I amb en Toni, amb qui va tenir el seu segon fill, en Ton, el problema va ser justament aquest: la mare d’ell. Una dona vella, amb qui vivien porta amb porta, i que patia d’una avançada síndrome de Diògenes. Malparlant, si m’ho permeteu, estava tocada del bolet. I viure al seu costat era molt demandant i pesat. Sovint ella i la Xerric entraven en conflicte.
Ara, la gran dels germans, viu al pis que es va comprar l’àvia. L’àvia s’ha traslladat al poble del costat per ser lluny de l'avi, amb qui com més anys passen menys espais poden compartir. Paga el lloguer a se mare, però va escurada. La vida del camp és precària, i més quan el teu exmarit et fa de cap. Vol deixar de treballar pel Toni, perquè l’explota a ella, però encara més al noi de Mali que té contractat per la meitat de sou. Així que està buscant feina, i li ha semblat bona idea preguntar a la ferreteria del poble.
No era una tria innocent; era un tastet d’humilitat cap als pedants de qui havia estat envoltada fins llavors. El món dels vins és un espai, com podeu imaginar, masculinitzat. No és cap sorpresa, que sovint acabes en espais socials, envoltada d’homes que creien saber més de vins que ningú. Explicava una broma que sovint es feien entre ells en arribar als esdeveniments. Preguntaven pel vi que havien portat els convidats. Competien extraoficialment. I si algú portava un vi de supermercat, es deien amb to burleta: “Homeee, d’on has tret aquest vi? De la ferreteria?”.
Ara la Xerric no només treballava a la ferreteria, sinó que havia pogut comprar algunes vinyes que havia compartit amb el seu exmarit: la Vicenta, la Buscona i la Carola, per a continuar fent-hi el seu vi. I ara, quan els pedants del vi li pregunten amb recança: "On has comprat aquest vi? A la ferreteria?", ella pot somriure i sentenciar: "Doncs toma". I entre vinyes i caragols, sembla que ha trobat una forma de viure.
