Entre runes, en Khaled repassa amb ulls cansats tot el que queda del que un dia va ser el seu barri.
Hi interpreta un testimoni del que podria ser el barber i, una mica més enllà, la botiga de comestibles de la Mariam.
Sense massa afany, imagina com podrà començar a reconstruir-se. Sent amb intensitat totes les esquerdes del seu cos abandonat, famolenc però alhora fort. És testimoni viu del que queda quan diuen que la guerra acaba, però encara hi és.
Malgrat tot el que ha passat. Malgrat l’odi que ha devastat tota la ciutat... sembla que han trobat una forma de viure.
L’han trobada perquè hi ha un mestre d’escola que ha ordenat dotze tamborets improvisats amb caixes de metall, i els infants el visiten per a aprendre matemàtiques amb ritmes repetitius. La cadència de la música que composen els esbossa un somriure, i en aquell segon —entre el tercer i el quart compàs— hi ha quelcom en els ulls d’una nena que recorda la possibilitat de ser.
Han trobat una forma de viure (potser utòpica, potser inventada) en què les oliveres tornen a ser seves, com ho és el riu i ho és el mar. I els avis expliquen contes a la plaça, envoltats de la família que els escolta sense pressa. No amb el neguit i la por de quan han de venir els botxins. No amb el neguit i la por de saber-se presoners a la seva pròpia terra.
Han trobat una forma de viure entre el xivarri del mercat que es reconstrueix mica en mica, amb tota la paleta de colors: la del groc llimona, el verd julivert, i el vermell de la poma. I sense la por del color de la sang morta, que ho embruta tot.
En Khaled passeja entre les runes i imagina la utopia d’un món que els pugui estimar. I tanca els ulls i pensa: trobarem una forma de viure.