Davant el col·lapse es va instaurar el règim. Ens trobàvem en el principi de parsimònia. Vivíem en la simplicitat. Tot resultava senzill i no requeria d’esforç, ni físic ni emocional. La vida era fàcil. L’explicació més simple a qualsevol inconvenient solia ser la correcta. Els inputs i les variables socials havien estat reduïdes, i la complexitat va deixar de multiplicar-se més enllà de les necessitats més elementals. No et compliquis. “Keep it simple, Stupid”. Semblava que havíem trobat una manera de viure.
La simplicitat havia resultat ser la màxima sofisticació de la vida humana. Tot allò que no vam poder explicar de forma perceptible volia dir que no ho podíem acabar de comprendre. Per tant, ens vam limitar a fer tot allò que ens resultava mòdic i ponderat. Allò que podíem. Qui fa el que pot, no està obligat a més. S’havia acabat el règim meritocràtic. La població no tenia desig d’escalar en cap tipus de capital. L’acumulació de poders —econòmics, culturals o socials— havia esdevingut obsoleta. L’esperança de vida s’havia prolongat i la demografia s’havia estancat. Les persones ja no sentien desig de procrear-se; estaven satisfetes. Les estructures familiars havien estat reduïdes a una minoria irrisòria. No calia tenir fills, no et cuidarien ells en envellir. Tampoc no calia formar una parella per poder emancipar-se. Les persones requerien del més mínim esforç per satisfer totes les seves necessitats, i això incloïa l’habitatge. L’amor seguia existint, però el desig sexual va caure junt amb la indústria de la bellesa i la descapitalització del cos de la dona. El sexe es va tornar una tasca més, com qui ha d’anar al lavabo perquè el fetge ja ha acabat la seva funció. La gent estava satisfeta. L’ansietat va disminuir dràsticament; viure no requeria constància. La rutina era pausada i poc demandant. La salut mental global va començar a millorar i les persones estaven menys tristes. El llindar d’emocions s’havia regularitzat en el confort; no hi havia variabilitat extrema, ni tristor, ni eufòria.
Aviat van sorgir els primers incongruents. El que el govern va etiquetar de sobrepensadors egocèntrics, els sociòlegs, en canvi, els tractaven d’addictes a les incoherències i defensors de l’absurd. A mi em semblaven coses de nens; de tant en tant apareixien pintades en alguna façana: Has trobat el tercer peu al gat? Més endavant van començar a organitzar-se políticament; tenien representació parlamentària i es presentaven amb eslògans com: “No es parsimoniós conjecturar?”. Llançaven preguntes que no pretenien ser respostes, burletes al règim de parsimònia. Allò que havia començat com una trapelleria va desembocar en un moviment reaccionari. Demandaven, adrenalínics, una altra manera de viure. Desitjos pendulars de retorn a les pràctiques prèvies al col·lapse. Si el descans, la simplicitat i el son havien arribat per resoldre tot el dolor i patiment que carregava la humanitat, els anhels d'estimulants havien arrelat en un grup de persones; començaven a estar ansiosos. Havien estat sedats sense pastilles, i la relaxació perpètua era insaciable.
Van començar a aportar dades. Tot i ser la societat més longeva en la història de la humanitat, les eutanàsies al voltant de la quarantena eren molt populars. El cos envellit començava a patir dolències i les persones donaven la seva tasca per enllestida. El desinterès pel sexe havia frenat en sec la natalitat. Les persones amb úters no volien gestar, perquè l’embaràs i el part requerien un sacrifici innecessari. Els historiadors van anomenar aquest fenomen com l’inici de les perversions emancipadores. Aquell mateix any es va postular victoriós un nou partit al govern, sota la frase: “Stupid to keep it simple”
