Es prepara una bossa amb una samarreta, dues calces i una faldilla de flors, que allà no ha de fer fred. Feia tant temps que hi volia anar.
Obre valenta el forrellat de casa, carrega la bossa i comença a caminar cap a l’est, buscant la llum. La que porta anys buscant i que sempre li han dit que pot trobar dins seu.
—És el destí, pensa (per això els pares van triar per a ella el nom d’Aurora).
L’Alba també ha marxat de casa avui. D’un rampell. Carregada amb la motxilla groga i un pot de vidre ple de xocolata amb llet. Menja xocolata a tothora.
Busca la dolçor que va perdre fa anys, quan va morir la Giga, la seva companya.
I camina tremolosa cap no sap on, seguint aquell instint animal après de tant compartir.
L’est és un punt concret? Un topall on trobar refugi? Dins de qualsevol est pot obrir-se un nou destí?
L’Alba hi arriba quan encara és fosc i s’asseu a terra.
L’Aurora hi arriba uns instants més tard, quan es dibuixa un fil daurat a l’horitzó.
Es veuen, es miren, es reconeixen, s’agraden… i de sobte la llum els tenyeix la pell.
Llum entre calces, faldilles de flors i xocolata dolça.
I senten aquell instant com el més bonic que han viscut mai.
Sembla que han trobat una forma de viure: mirant-se, sentint-se.
Tan a prop i tan desconeguda quan no la saps mirar.
L’Alba i l’Aurora, foses en un orgasme celestial.
