S’alça el sol rere els pins. La llum tènue de l’albada s’escola entre la bardissa fent tremolar les gotes de gebrada que s’han acumulat sobre les fulles dels esbarzers, que es debaten entre la fulla i l’abisme de la terra seca. Se sent una remor de fons: el record llunyà de les autopistes amb el frec constant de les rodes sobre l’asfalt, incrustat a l’indret més profund de l’hipocamp. Aquesta calma tranquil·la, el brogit del torrent, les granotes raucant a trenc d’alba, els grills a les nits... no m’hi acabo d’acostumar.
Des que tot va saltar pels aires vivim una vida més tranquil·la. Certament, molta gent pensava que no podríem viure sense internet, desconnectats del món globalitzat, però sembla que no ha costat gens habituar-se a viure “com abans”: sense mòbils, sense modes efímeres i passatgeres, sense avions... Si bé és cert que aquest estiu no podrem anar a Tailàndia, sí que podrem anar a la costa mediterrània i, no només banyar-nos sinó, nedar al mar; sentir la tramuntana a flor de pell; sentir l’olor de la brolla a ple mes d’agost quan l’estepa és en fruit i els pins fan olor d’estiu. O bé anar al Pirineu amb bicicleta; recórrer les muntanyes amb el propi cos, una motxilla i res més; estirar-nos atònits sota la immensitat de la Via Làctia. Sense masses de gent, sense preus abusius, sense gratacels que tapin l’horitzó i sense negocis especulatius destruint el territori. Des que els hotels van fer fallida alguns han estat recolonitzats per la vegetació, i d’altres han estat ocupats per persones que han decidit anar a viure en comunitat. Ara molts d’aquests són pescadors o ramaders, d’altres fusters o agricultors, i alguns són artistes.
Des que tot va saltar pels aires els infants juguen al carrer, van i venen quan volen, riuen i somriuen. Els índexs de salut mental han millorat, les persones ara viuen més connectades que abans. Els que han nascut després del gran salt no s’ho poden ni imaginar “Però abans parlàveu a través d’una placa? I com us sentíeu entre vosaltres? Havíeu de cridar gaire?”. La gent surt al carrer a socialitzar, a passejar o a compartir. Parlen amb la veïna del davant, es posen al dia i comenten la jugada, s’hi afegeix una altra veïna i comparteixen idees, fan volar coloms i sovint també creen projectes compartits. Hi ha casals, ateneus i horts comunitaris. La gent està organitzada, s’ajuda, cadascú aporta el que sap i els més joves aprenen dels veterans. Fan dinars populars, tothom hi és convidat, i es queden llargues hores fent la sobretaula i cantant. El que abans era tàctil en el món digital ara ho és en el món real. La soledat ara és una elecció.
Al capvespre pujo als campanars, el d’aquest poble m’agrada especialment. Potser per costum, potser per herència. El fet és que m’agrada pujar al punt més alt i contemplar les teulades, la gent que hi viu, els prats i els boscos. La immensitat de la natura perenne, impertorbable. Com qui cull una flor i, amb tot, l’olora fort. “Sembla que han trobat una forma de viure” penso aleshores i, tot seguit, emprenc el vol.
