No m’ho puc creure.
Em frego els ulls amb les dues mans tan fort que gairebé els enfonso cap a dins les conques.
Després veig petites pampallugues ballarines de color blanc que em distreuen, per uns instants, del que tinc davant dels nassos, a l’altra banda de la finestra.
Engego la ràdio sense pensar, com faig sempre per sentir-me acompanyada i per fer callar el meu cap.
La veu del Basté, tan familiar que és com si fos un amic (que no t’acaba de caure bé però un amic al capdavall), es percep entretallada i neguitosa, intentant mantenir-se ferma per transmetre un mínim de rigor periodístic.
Si ho diu la ràdio, deu ser veritat. Però, com ha de ser veritat? Ho estic veient i, així i tot, no me’n sé avenir.
Segons diuen, milers de persones a tot el món s’estan reunint en places i carrers i fan totes el mateix gest, que s’està convertint ja en un símbol que recordaran els qui vindran després de nosaltres. Telèfons mòbils ben amunt i, d’una revolada, telèfons mòbils ben avall. Esclafant-se contra terra, amb força, convertint-se en mil bocins, aixafats pels peus irats dels seus propietaris.
Ho veig a través del vidre, centenars de braços brandant els mòbils amunt i avall, en una coreografia curta i violenta que es va contagiant. La cara dels qui ja han estavellat el mòbil és digna del World Press Photo. La imagino en blanc i negre, preservada per sempre, emmarcada, impresa als llibres de història: llàgrimes als ulls, somriures desfermats, abraçades amb desconeguts que comparteixen aquest despertar, aquest abans i després, aquest mai-res-tornarà-a-ser-com-era.
Com aquell gol d’Iniesta a l’últim minut a Stamford Bridge, jugant amb 10, amb tot en contra i que va ser pura explosió d’esperança.
La gent està eufòrica mentre es desfà dels seus dispositius mòbils amb convicció i sense fre, sense mirar enrere.
La notícia és global: persones d'arreu han decidit deixar de resguardar el seu telèfon amb fundes de colors cridaners i protectors de pantalla per precipitar-lo amb moltes ganes contra terra, i gaudir desbocadament de la mort de la màquina, que els emmiralla amb un teló negre, esquerdat, erm i irrecuperable.
Sembla que han trobat una forma de viure que ja no totemitza el mòbil, que combat l’esclavatge embadalit al qual tant de temps ens hem inscrit per voluntat pròpia. Es tracta d’un front que s’ha forjat en secret per no alertar les grans companyies tecnològiques i escapar del seu control i manipulació, i es fan dir Moviment per l’Alliberació Humana.
Ens fem dir suposo, perquè jo també sento el desig irrefrenable de desfer-me del mòbil, trepitjar-lo fins a dir prou, i anar a fer una birra sense sentir la temptació de mirar el telèfon, però mirant als ulls de les persones que m’acompanyin.
La ràdio ja parla de la revolució amb implicacions socioeconòmiques més important de la història. I de com serà tot a partir d’ara. Pura incertesa. Però pura explosió d’esperança també, com el gol d’Iniesta.