No tenia nom. Ningú podia recordar el primer cop que aquella boira despietada va arropar la nit d'aquell poble. A la vall de Menticare, envoltada per pics impossibles i fossos de neu, s´hi trobava un poble ben tranquil. Tan insignificant, que semblava no existir a ulls del món. I no pensis que això és figurat, perquè si per algun casual algú algun cop havia arribat a visitar-lo, no ho hauria recordat pas.
De tant en tant, sense avís previ, aquella boira nocturna arribava en silenci. També en silenci esborrava, fulminant, tots els records dels habitants del poble mentre dormien. Una son que, a efectes pràctics, era com un renaixement a l'endemà. Podien passar dies, mesos, fins i tot anys fins que tornés a passar. Però tothom n'era conscient, que mai era l'última. Així hi convivien i així anaven fent la seva vida: portant a terme els seus oficis, cuidant dels seus camps i mantenint la petita comunitat en marxa. Les relacions eren l'aspecte més insòlit perquè tothom feia com si res. Un gest valent quan família, parelles i amistats podien convertir-se en uns complets desconeguts en un temps ençà.
I amb tot, sembla que han trobat una forma de viure. Tots els vilatans tenien una llibreta personal i intransferible que mantenien durant tota la seva vida. Com un diari, hi escrivien a l'arribar al vespre tot allò que vivien, amb tot luxe de detall. Què havien fet, amb qui havien estat, què havien parlat i quins pensaments i sentiments els acompanyaven. Als minyons, fins que aprenien a llegir i escriure, els ho feien els progenitors. D'aquesta manera, quan arribava la boira, segura, a l'endemà podien simplement llegir la llibreta. Era tot un ritual. L'últim reducte de la seva identitat i de la seva existència era paper i, a falta de records, simplement agraïen ser algú i ser amb la resta. Tornaven a mirar aquelles persones amb qui es trobaven amb un sentiment de confiança i compassió. Sense record no quedava res més que un salt de fe, reconeixent a qui tenien al davant com algú en qui poder recolzar-se. Aprenien a estimar de nou perquè no hi havia una altra opció.
Les llibretes tenien totes les pàgines que una persona necessitava. En morir, es portaven a la biblioteca del poble, un cementiri que mantenia vives totes aquelles memòries. Irònicament, en aquell poble no s’oblidava a ningú.