Estimat avi,
tu que un dia et vas quedar sense la conjugació del xiuxiueig. Et vas quedar sense la pluja amarada a la pell i sense l’últim raig de sol del capvespre reflectit en la pupil·la. Tu que tot ho vas ser, et vas quedar sense l’aroma del cafè matiner i sense aquest aire que jo respiro.
Desitjaria que no et preocupessis, duc amb mi tot el que em vas ensenyar. Duc amb mi aquell nen innocent mogut per la passió per saber-ho tot i l’olor de pa amb xocolata. Tot i així, les arrugues m’han descobert el pas del temps. M’estimo la calèndula marcida de la tardor perquè em recorda el frèvol bullici de la primavera quan encara amb prou feina ha tret cap. M’estimo l’anarquia intrínseca del col·lapse de les ones del mar en dies de tempesta i l’impertinent refilet del pardal en hores intempestives.
Sembla que hem trobat una forma de viure. Te’n faries creus, però la gent viu atrapada en dispositius digitals. Actuen com si aquest fos el mirall de la Blancaneus, en el qual la màgia és erigida per milers de transistors, connectors, llums LED i botons. Intueixo un buit d’auto-coneixença generalitzat, encapçalat per una cínica xarxa freqüencial, electromagnètica, que porta per nom internet. Tot i la immensa i constant aglomeració de persones, es respira una solitud incomparable. Les mirades en el tren son bales perdudes en una guerra d’impulsos elèctrics de valors binaris. Es vol equiparar la suposada intel·ligència artificial amb la intel·ligència natural, quan aquest artifici no podrà mai assaborir la fragància de la fusta recent gubiada a mans d’un bon artesà, o apiadar-se davant d’una cançó de bressol d’una mare, nadó en braços. Tot i viure un món on sembla que els diners tot ho poden, hi ha un colossal detriment del valor de les coses i de la paraula. La vida analògica sembla restar en segon pla.
El meu paradigma filosòfic és el refugi més íntim d’entre la distopia. Sento que la simfonia és com una lletra més de l’abecedari i el romanç una indicació més del navegador GPS. Em sedueix la idea que la realitat, és en realitat un tint de la personalitat dels ulls que la miren. Observo que l’amor sovint és el remei més escàs però alhora més eficient. Abraço la pèrdua pel valor que ha tingut en vida tot i la poca importància monetària que hagi pogut tenir. No persegueixo la felicitat, però gaudeixo de les minúcies i detalls. Agraeixo aquelles engrunes de realitat que m’aferren a viure i visc el passat amb supèrbia, intentant lluitar contra l’enyorança. Penso en tu i en les cançons que em cantaves de petit, frisant per sentir-les una altra vegada admetent la naturalesa del seu so, irrepetible.
Aquesta és la meva utopia. Utopia que em permet navegar en aquest sense fi d’imprevistos tràgics que deixen tant de dolor i tanta tristesa. No puc fer res per canviar-ho. Segueixo el camí de l’art i la hipotaxi per no deixar-me res i amb la finalitat de descriure a la perfecció cada gest i cada menudesa, tal com si escorregués un drap xop fins l’última gota. Em delecto degustant cada segon fins que un dia el perdi com tu el vas perdre.
Balbotejo xiuxiueigs fins la matinada, concedeixo llibertat sobre la meva pell a cada gota d’aigua ni que sigui un plovineig suau i absorbeixo cada raig de sol quan ja es vol amagar. Em prenc l’amargor del cafè esperant algú que pensi que un dia vaig perdre això que tant valorava, igual que tu ho vas perdre i, sobretot, que comprengui la bellesa d’aquesta dolça melodia que no sempre és la vida.
